Com heu comprovat, i si no vos ho dic, este blog, de vegades, i encara que he de patir les crítiques de fer-lo, parla de futbol. I clar, el podemos, la selecció, l’Eurocopa, Luis Aragonés i el títol no podia passar desapercebut.
No faré un analisi del que ha passat. Tampoc qualificaré el que pense de determinats “companys” de professió que s’han dedicat, i es dedicaran, a fer apologia del periodisme absurd i maniqueu  Ni tampoc ara seré jo un dels que afirmaré que era d’Aragonés i que sempre havia confiat en ell. No. Definitivament, no.
Si m’agradaria comentar unes quantes cosetes. Anirem per numeració que queda més aseaet…

1. Passe de les batalles “tu què sents quan veus Espanya”. A mi m’agrada el futbol i molt. I no veig més històries. Si algú les vol vore, que em sembla perfecte, li demanaria que també puga entendre que un s’emocione veient Espanya, que un li resulte indiferent, o que altre, simplement, passe del tema.
2. Palop, persona compromsesa. Cada dia que passa em dóna més ràbia tot el que l’apartà del València CF. Totes les males arts, tota l’enveja i mala llet, és el que no té el porter de l’Alcúdia. Prompte el vorem per les nostres terres i llegint en valencià…
3. Comentari tècnic. Els que tenen molt se’ls ha de demanar més. No parle d’una nova campanya d’Hisenda sinó de la televisió que va tindre el drets de l’Eurocopa. M’han decebut. Els postpartits, llevat d’alguns minuts, no han existit. Carents de continguts i escassos d’imaginació.
4. Lamentable. Penós i anacrònic. La banderola que teniu en la foto de dalt (gràcies al blog de Paco Polit), es va exhibir, i no poques, a València per celebrar el títol d’Espanya. Permisivitat i cap mena d’obstacle per onejar-les. Què haguera passat amb altres tipus de banderes?. Bé, ja sabeu m’imagine la resposta.

Ah, i 5, Del Bosque vas a convocar a Raül?. No podia resistir-me a fer el comentari…

Mireu la foto, no vos dirà molt. Fins i tot el meu amic i cosí Fran li traurà defectes quant a la seua qualitat. Cosa de fotògrafs. Però, per a mi ,és molt especial. Meravellosa. Al·lucinant. Carregada de records. El primer que ix de l’avió és Francisco Berrocal, “Kiko”. És el capità de l’Armiñana València, equip que hui ha anunciat el seu adéu a la millor lliga del món de futbol sala, un esport que m’apasiona, que el porte en les venes i que m’he dedicat des que tinc catorze anys, jugant-lo, i després, des de fa dos temporades, comentant-lo i analitzant-lo per a diversos mitjans de comunicació.
Però tornem a Kiko. Jo no sóc ni vullc ser el protagonista de la història. Eixe avió venia de Bilbao, de la divisió de plata. Del més absolut anonimat i ignomínia. El 10 de juny de 2007, es va aconseguir tornar a l’escaparat. Es va plorar d”alegria. Es van sentir un poc més importants. Ho aconseguiren, Kiko i alguns més, des de baix, amb silenci i treball, estar en l’elit, eixir als diaris, a algunes ràdios i a la televisió de tots els valencians.

El partits, cinc, la pròrroga, la tercera en cinc partits, els penals… el penal, el llançador, el gol… Silami. La celebració, el dinar, l’avió, els càntics, els jugadors, LES PERSONES, el meu amic i company de batalles Cànoves, el delegat tornant en cotxe, el cap de premsa, l’entrenador, què gran home!, la rebuda a Manises, els aplaudiments, el pare i la mare de Cànoves, els aficionats, la gent mirant, altres, els palmeros, fent l’únic que saben, mamar-la, l’eufòria, la sinceritat, la gent de casa, i els deures fets. Ben fets. La divisió d’honor.
Ha passat un any. I tornem a eixe avió. Se les causes i els responsables. Però no vaig a dir-les. Ningú em va convéncer ni d’unes ni d’altres raons. Tinc la meua i és suficient. No necessite més. En eixe avió, anava Kiko, jove, amb ganes de menjar-se el món, internacional, que ha perdut el pròxim vol. Que no sap si el tornara a agafar i que no sabrà si tot ha sigut un somni,o eixe avió, reialment mai havia despegat. I a tots ens quedara eixe puto dubte. Reialment, alçà el vol eixe maleït avió?.

PS: Només puc agrair a la gent del club, jugadors, entrenadors, directius, personal laboral, que ens han fet sentir i estar com a casa. Gràcies. 

Hui, el dos principals diaris valencians han coincidit en portada sobre un tema. I no ha sigut ni l’aigua, ni el Congrés del PP, ni la crisi econòmica, ni el Circuit, ni res d’això. Hi hagut un únic i singular protagonista, Juan Garcia Sentandreu.
Podeu llegir la notícia a qualsevol del dos diaris, EMV o las Provincias. Només vos recordaré vàries coses…
Primera: la relació de Sentandreu amb la Polícia és de llarga amistat. Rotllo “Ací sóc jo la màxima autoritat” i no he de moure el cotxe perquè sóc el Juan, el Sentandreu. Comproveu-ho ací.
Segona: S’imagineu la situació. Fora de mercadona, una exfallera major corrent i buscant la Polícia… “m’ha pegat el Sentandreu”, un reality show de prime time televisiu.
Tercera: la dona, número dos del partit, què va fer a partir d’ara?. Trencada la seua relació intensa sentimental amb este home, li tirarà tant la política i el valencianisme com per a continuar endavant?.

No es perden el pròxim capítol d’este Boudeville a Cor i flama, pròximament en Tele 7…

Sabeu qui és Rosa Díez?. Sabeu quin partit polític és UPiD?. Sabeu què és una sessió de control que es fa al Parlament Espanyol?. M’imagine que si, i a més  com este partit és molt important i està aportant tantes coses, estareu assabentats de totes les solucions fetes per Díez en matèria econòmica i social per pal·liar la crisi en la que viu immers Espanya. Però, el millor és el que esta diputada, sobrada en tot tipus de matèries, ens ha aportat en matèria lingüística i d’educació. No és cap acudit ni truco en el photoshop. És una notícia extreta de la web pàgina26 i cortesia Tirant al Cap. De vegades, costa creure que els polítics beguen café i aigua al Congrés dels Diputats…

Cafenet en llet, croissant, diaris damunt de la taula, ordinador encés, consulta de pàgines habituals, i… what a surprise!: Alaquàs parla no funciona. I no és una errada del servidor, no. Han tancat. Sense avís previ i de forma immediata.
Esta web tractava els temes del seu poble, de forma crítica i incisiva, amb humor, si calia, i amb bones aportacions dels seus col·laboradors. Era un blog actiu, amb nombroses visites i comentaris i que donava una altra vessant de la informació merament institucional.
També hi apareixien comentaris que afectaven al personal o intitucions, però incidint en personatges que ocupen càrrecs públics i que, lògicament, estan subjectes a la crítica de l’opinió pública. Mai es va utilitzar l’insult, i si es feia, era eliminat pels seus webmasters.

Tinc la meua teoria i informació del perquè s’ha tancat este blog. I continuaré investigant. I ho contaré a este blog. Però no crec massa en les casualitats. I a Alaquàs, darrerament, s’han donat i es donen massa coincidències i esdeveniments, perquè ara, esta pàgina de contrainformació s’haja xapat. Em molava Alaquàs parla. M’encanta la llibertat d’expressió. Admire l’ingeni per contar la informació de forma diferent. I clar, admire la gent que ho fa i no s’autocensura. Hui, per a aquells que ens agrada la informació de proximitat, les notícies més casolanes, les que passen al nostre costat, no és un bon dia. Hui, Alaquàs no parla.