Dames i Cavallers. Este paró té una explicació i un final. De moment el blog romandrà congelat. Qui sap si d’ací un anys, Walt Disney i este novalpena tornarà a emergir. Mentrestant estaré immers en un altre projecte. És tracta d’un nou diari digital, linformatiu.com. El pròxim 30 de novembre comença la seua etapa dins del difícil panorama comunicatiu que en toca viure.

Capítol d’agraïments: primer, a tots els amics, desconeguts, internautes en general, que vos heu acostat a esta bitàcora.
Segon, a la gent que tira a rodar en el diari. Tots, editors, col·laborad@rs, són gent que mereix tot el meu respecte i admiració per creure sense vore. Santo Tomás, Santo Tomás…
Fins prompte!.

Anuncis

Tots hem perdut sers que estimem. La mort és sens dubte un moment amarg que mai t’acostumes. Colpeja, et fa reflexionar sobre tot i tots, i fa que et planteges coses fins al moment inimaginables.
Ahir el meu cunyat va perdre sa mare. Alícia portava tres anys arrosegant una dura i penosa malaltia. Tres anys on ha hagut de sofrir fins a l’últim alé que la va mantindre amb vida.
Els seus fills i resta de família han hagut de vore tota la seua evolució. Una caiguda que ella ha mantingut amb dignitat fins que el seu cos va decidir no lluitar contra més adversitats.
Tot açò, més que una reflexió amarga per una persona que has conegut des de menut i que saps que mai més tornaràs a vore, vol reflectir la meua indignació, ràbia, impotència i tot el que puga plasmar en este penúltim post d’esta bitàcora abandonada, per contar-vos que Alícia  estava esperant, des de fa molt mesos, molts, l’ajuda de la depèndencia per la seua situació. Ha mort. En pau, amb els seus, sense enèmics, però també sense l’ajuda de l’administració que li pertocava per llei. Em té igual de qui siga la responsabilitat.  No sé si és competència del govern valencià, espanyol o xinés. Tinc clar que és una llei, que s’ha d’aplicar i que no s’ha fet. Per què no?. Ni puta idea. No sé si els polítics ho saben, no sé que fan a les Corts Valencianes, als Ajuntaments, al Congrés  Espanyol, no sé què fan. Bé, si que ho sé. La majoria, quan assoleixen el càrrec, se’ls ompli la boca de dir que van a contribuir a millorar la societat civil. Mentiders!. És la pitjor fornada de polítics que recorde als darrers anys. Fan i desfan com els manifers sense pensar en les generacions presents i futures. Només valen vots i cadires. Només valen càrrecs i poltrones. Només saben fer promeses buides de contingut.

A les nostres terres, el Consell deu 23 milions d’euros només a discapacitats a l’hora d’aplicar esta llei. Esta setmana, perquè es feu una idea, el Master de tenis al pernil de la Ciutat de les Arts i les Ciències, més conegut com el que està al costat de l’Agora, ha estat en part subvencionat pel govern valencià amb quasi quatre milions d’euros. Alguns podreu pensar que són coses diferents, però  l’economia d’un govern la veig molt senzilla. Tens una bossa d’on has de traure i  saber administrar. El problema no és deixar de fer certes coses. El problema és saber prioritzar-les. I el  principal problema es que el que hi ha dins de la bossa no se l’emporten els de sempre.

PS1: Hui ens ha deixat Batiste Verdú Panadero. Picassentí, futbolista del VCF, va guanyar 2 copes de fires a principi de la dècada dels 60. Verdú va assolir la fama i va experimentar que la caiguda sempre es més forta que la pujada. Amb tot, sempre serà recordat com l’únic jugador del meu poble que ha vestit la camiseta del València en partit oficial. El seu declivi no embruta ni molt menys el que va viure per al seus i amb els seus. Alguns dels que viviren d’ell, hui no estaven. Som desagraïts fins i tot amb el final de  les bones persones.

PS2: Este blog ha estat inactiu i continuarà mentre aparega una nova finestra on tindré el gust de participar-hi. Al món que demà continua trobaré a faltar una persona més. Una persona que tingué dignitat fins al final. Altres, no podran mai dir el mateix amb les seues actuacions.


Albiol al Madrid

25juny09

Un dels emblemes del VCF ens deixa. Se’n va a Madrid a aprende el bon periodisme. Però a nosaltres sempre ens quedarà el seu record i esta entrevista l’any passat a Austria. Pareu l’orella al segon 20 …

Estimat Albiol, molta sort a la meseta central, de segur que et faras un home com Inda mana i serà una experiència farcida de futbol i de cultura australiana…


Punt i final?

31maig09

Ahir acudia, com faig des de fa moltes temporades, en mon pare per vore l’últim partit de la temporada del VCF. I ho feia amb el sentiment d’aquell que acudeix a un lloc i sap el que va passar. Sabia que el VCF anava a guanyar. L’Atlètic Club és dels més fluixos dels darrers anys. Sabia que l’afició de Mestalla, anestesiada des de fa molts anys, faria poc o res. Uns xiulets per ací, una protesta per allà, però de forment ni un gra. Dos jugadors abandonaven l’entitat. Curro Torres i Morientes. El primer, del poc record que quedava de la època més daurada del club. El segon, un home sense cap mal gest però sense una bona obra. La seua contribució per la unió de les parts, innexistent.
Hi havien més acomiadaments, de segur, però no es feren públics. Perquè el VCF dissabte de nit sembla que no ha posat un punt i final a un cicle de ridículs i esperpents diaris. Sembla que tampoc es tancarà la incertesa, de poder tindre per fi, un futur coherent i en crisma per part del seus dirigents. Però tampoc hi ha un punt i final a una genuflexió per part de la massa social valencianista per acceptar tot el que passe sense dir res de res. I tampoc sembla que hi ha un punt i final per a molts mitjans de comunicació, vertaders altaveus sectaristes, per amagar les continues vergonyes d’uns i d’altres i només defendre els seus interessos.

Però bé, es tancava una temporada i calia celebrar el gran èxit de classificar-se per a la UEFA. La solidaritat amb els futbolistes del VCF arribà per part de dos jugadors de l’Atlètic Club, LLorente i Yeste, que es quedaren en la nostra ciutat per gaudir d’un garito que s’anomena Dockas, que no tinc la sort de  conéixer, ja que el que vos escriu es quedà en el temps d’Arena Auditorium o KManises…
Una lliga que s’acaba, però una història que continuarà. Hem d’estar preparats per viure episodis més surrealistes encara que els de la temporada passada. I mentre ací ningú alce la veu, i mentre ací si s’ha de posar pasta ningú proteste, i mentre ací els mitjans d’informació oculten-amaguen-desinformen de la vertadera realitat, no hi haurà mai un punt i final.

PS: a partir d’ara, sense competició, per a no perdre’s totes les portades i mitjans afíns a l’equip de les 9 Copes d’Europa. Comença també la campanya per guanyar el crèdit a costa de faltar-se en la resta. Esta és una de les polítiques del Realísimo. Vos deixe amb un vídeo que m’ha fet molta gràcia. Pense en el que diran alguns quan ho vegen Ara si, PUNT I FINAL a este post.


b_01
No. No acabe de tornar. Bé, si que he tornat a escriure. Però, no. No acabe de tornar de Brusel·les. S’aclarirem?. Com ja no tinc excusa, no vos detallaré res de la meua absència. Els que m’heu dit de tot per no escriure, vos ho agraix. Els que heu callat per no dir-me de tot, també.
De vegades, costa molt escriure i creure que ho fas amb alguna utilitat. De vegades, costa creure que en este país alguna cosa serveix. I de vegades, has de trencar en tots els pensaments negatius que et venen cal cap i enviar-los a fer la ma.

AMPLIACIÓ DE CAPITAL. PER QUÈ SERVEIXEN ELS MEUS DINERS…
Vullc, en esta tornada, contar-vos un parell de cosetes: la primera té a veure amb l’ampliació de capital del VCF. Com sabeu, a causa de la delicadíssima situació econòmica i nefasta gestió del club en els darrers anys, el VCF, més conegut com l’equip que ensenya les vergonyes, està obligat a fer una ampliació de capital per buscar oxígen que el permeta respirar per uns moments. No entraré en detalls de què és una ampliació de capital. Vos posaré un exemple fàcil, rotllo com un comunicador ¿valencià? fa a sovint en el seu espai radiofònic. Resulta que jo tinc una acció (pot ser que siga de veres). Com és multiplica per 10, he ge gastar-me 480 euros per comprar-ne les mínimes exigibles per després tindre els beneficis de ser abonat del VCF (descompte en el preu del’abonament, finals de competicions, etc..). Ara bé, com a societat mercantil, com a SAD que és el VCF, hauria d’exigir esta entitat que em diguera els plans que tenen amb els meus diners i amb els de la resta. I no me val, pal·liar la situació enomòmica. Perquè, que passa amb l’actual president? Què passa amb el nou estadi de l’avinguda de les Corts?. Què passa amb l’equip, explotació directa d’esta societat?. Què passa amb el màxim accionista que continua impune en tot este embroll?. Què passa amb Porxinos?. Què passa amb les explicacions i la transparència que hauria de garantir el VCF per explicar el perquè del benefici d’esta ampliació?. Ara, amb totes estes preguntes i sense ànim de voler decidir per ningú, estarieu disposats a posar pasta en qualsevol altra societat que vos oferirà tots estos dubtes?. Si el que teniu és sentiment i ceguera total cap uns colors  i vos tenen igual 480, 980, o 1800 euros, ja és una altra cosa. A mi, no.

RÀDIO MARCA. GABINETE
Hui, hem realitzat des del restaurant 8 y Medio l’últim “gabinete” d’esta temporada. Normalment, diuen, que els periodistes som gent que té l’estòmac prou agraït. Per dir-ho clar, que quan mengem bé, parlem millor. A este restaurant, a la Plaça Lope de Vega de València, es menja bé, però jo no he tingut la gran sort de tastar-ho massa vegades. El que vos escriu, entrava des del seu estudi de ràdio a Picassent, amb un cafenet a la taula i parlava del que ell pensava que podia aportar als oients. Per tant, de menjar, poca cosa.
Feta esta aclaració, que crec que és important pel que vos vaig a comentar a continuació, vullc agrair enormement el gran respecte que han mostrat tots ells pel que he pogut difondre i transmetre en els últims 9 mesos. No és massa comú que et deixen dir el que penses. Es més, mai hi ha hagut demandes d’explicacions del perquè ho he dit. Em sent orgullós per  haver col·laborat en este espai amb professionals joves i atrevits en ganes de canviar les coses. Ah!, i no tinc l’estòmac ple. Ni li dec res a cap d’ells. Soles l’agraiment d’haver-me-se-vos respectat. Gràcies.