Mort, dependència i reinaxença

09nov.09

Tots hem perdut sers que estimem. La mort és sens dubte un moment amarg que mai t’acostumes. Colpeja, et fa reflexionar sobre tot i tots, i fa que et planteges coses fins al moment inimaginables.
Ahir el meu cunyat va perdre sa mare. Alícia portava tres anys arrosegant una dura i penosa malaltia. Tres anys on ha hagut de sofrir fins a l’últim alé que la va mantindre amb vida.
Els seus fills i resta de família han hagut de vore tota la seua evolució. Una caiguda que ella ha mantingut amb dignitat fins que el seu cos va decidir no lluitar contra més adversitats.
Tot açò, més que una reflexió amarga per una persona que has conegut des de menut i que saps que mai més tornaràs a vore, vol reflectir la meua indignació, ràbia, impotència i tot el que puga plasmar en este penúltim post d’esta bitàcora abandonada, per contar-vos que Alícia  estava esperant, des de fa molt mesos, molts, l’ajuda de la depèndencia per la seua situació. Ha mort. En pau, amb els seus, sense enèmics, però també sense l’ajuda de l’administració que li pertocava per llei. Em té igual de qui siga la responsabilitat.  No sé si és competència del govern valencià, espanyol o xinés. Tinc clar que és una llei, que s’ha d’aplicar i que no s’ha fet. Per què no?. Ni puta idea. No sé si els polítics ho saben, no sé que fan a les Corts Valencianes, als Ajuntaments, al Congrés  Espanyol, no sé què fan. Bé, si que ho sé. La majoria, quan assoleixen el càrrec, se’ls ompli la boca de dir que van a contribuir a millorar la societat civil. Mentiders!. És la pitjor fornada de polítics que recorde als darrers anys. Fan i desfan com els manifers sense pensar en les generacions presents i futures. Només valen vots i cadires. Només valen càrrecs i poltrones. Només saben fer promeses buides de contingut.

A les nostres terres, el Consell deu 23 milions d’euros només a discapacitats a l’hora d’aplicar esta llei. Esta setmana, perquè es feu una idea, el Master de tenis al pernil de la Ciutat de les Arts i les Ciències, més conegut com el que està al costat de l’Agora, ha estat en part subvencionat pel govern valencià amb quasi quatre milions d’euros. Alguns podreu pensar que són coses diferents, però  l’economia d’un govern la veig molt senzilla. Tens una bossa d’on has de traure i  saber administrar. El problema no és deixar de fer certes coses. El problema és saber prioritzar-les. I el  principal problema es que el que hi ha dins de la bossa no se l’emporten els de sempre.

PS1: Hui ens ha deixat Batiste Verdú Panadero. Picassentí, futbolista del VCF, va guanyar 2 copes de fires a principi de la dècada dels 60. Verdú va assolir la fama i va experimentar que la caiguda sempre es més forta que la pujada. Amb tot, sempre serà recordat com l’únic jugador del meu poble que ha vestit la camiseta del València en partit oficial. El seu declivi no embruta ni molt menys el que va viure per al seus i amb els seus. Alguns dels que viviren d’ell, hui no estaven. Som desagraïts fins i tot amb el final de  les bones persones.

PS2: Este blog ha estat inactiu i continuarà mentre aparega una nova finestra on tindré el gust de participar-hi. Al món que demà continua trobaré a faltar una persona més. Una persona que tingué dignitat fins al final. Altres, no podran mai dir el mateix amb les seues actuacions.

Anuncis


No Responses Yet to “Mort, dependència i reinaxença”

  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: