carcer
Com molts de vosaltres sabeu sóc d’un poble de l’Horta que es diu Picassent. A meitat dels anys huitanta, la localitat no podia viure al marge del que anava a suposar la instauració d’un centre penitenciari . Hi hagueren plens extraordinaris carregats de tensió. Comités anti-càrcer. Fins i tot, un intent de sometre-lo a votació popular. Però al remat, com sol passar en estos casos, el Centre es va alçar al terme municipal de Picassent. Més prop d’Almussafes, la veritat, però amb el nom que sempre ens ha portat més d’un acudit i també més d’una contestació als que ens ho han fet.
El poble, dos dècades després, viu amb indiferència que hi haja una presó. La meua primera “visita” va ser quan no portava ni un any oberta. Jugàrem, l’equip municipal, un partit de futbol sala contra els interns. Un record més bé d’excursió que d’assimilar el que allí es coïa.

Un fum d’anys després, he tornat esta setmana. Estem preparant un programa de ràdio especial, amb motiu del Dia de la Dona, per part de la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes. Ja vos contaré. Però clar, les sensacions que vaig tindre no foren les d’un adolescent. No va ser un passejada per després contar-la als amics. Tristesa, però sobretot comprensió per les situacions de les internes, que en molts casos, elles no s’ho han buscat. La presó no és un lloc de rehabilatació. És més bé el que al seu dia va comentar el filòsof Foucault en el seu llibre “Vigilar y Castigar”, és a dir, un centre punitiu.
La setmana que ve farem el programa des d’un dels moduls i el seu saló d’actes. Vore les cares de les internes, la seua satisfacció i il·lusió, mereix tot el nostre esforç. Després, quan creue les tanques de la presó, pensaré que a Picassent no tenim un centre de rehablitació. Tenim un centre de condemnes.


Blogs i birres

25febr.09

blog-i-birres
No són dos termes que estiguen lligats, o si, no ho se. El que està clar és que divendres 13 de març, un bon grapat de bloguers ens juntem per parlar del que ens agrada. Amb una birra, amb gent que no coneguem el seu rostre, a altres que ens han servit les seues bitàcores per saber més d’ells, al remat, una colla de bloguers que volen passar un bona estona, xerrant, arreglant el món, i com no, parlant de blogs. Si tu eres un d’ells i vols apuntar-te, visita blogibirres o més fàcil. Acudeix a “El Dorado”, al carrer Alzira a València. Això si, cervessa no faltarà, el que de segur que trobarem a faltar serà la tapa. Els blogs, tranquils, els posem nosaltres.


Ara, mare?

18febr.09


El meu company bloguer, Fran, ha publicat recentment una entrada on apareix el video que vos propose. Són 53 segons d’indignació d’una entrenadora que es queixa del maltractament del poders públics a l’esport valencià. Fran coneix de primera mà el que passa i ha passat amb el que s’anomena esport minoritari. Ell va vore com queia el futbol sala de primer nivell a València. Per a molts, el gran responsable va ser Juan Armiñana. El que mai s’ha contat és el que se li va prometre al promotor a l’hora d’entrar. Per altra banda, ell tampoc ha dit res i els que li prometeren “el oro y el moro” el deixaren caure sense cap tipus de problema.
Però sembla que alguns ja comencen a fartar-se, com el cas de l’entrenadora del Parc de Sagunt, un equip, com a molts, que ha sigut nòmada a l’hora de trobar una ubicació i dignificació per fer el seu esport. La denúncia de la tècnica està feta a RTVV. En directe, on no es pot tallar ni amagar. Però arriba un poc tard…

Des de fa anys sabem què es el què importa en les nostres terre i què no. Recentment, Vicent Añó, en el Levante-EMV, publicava una més que interessant columna d’opinió on deixava perles com… “El primero el de Aspar, gran deportista y gran piloto, al que la Agencia Valenciana de Turismo le otorga más de 3 millones de euros para su equipo, por lucir en sus motos la famosa palmerita, que casi no se ve. A otros, en cambio, se les niega”… “Rafael Blanquer, amigo del presidente Camps. Su club, el València Terra i Mar es campeón de España de atletismo femeninos desde hace 16 años (16), pero la mayoría (13) gobernando el PP. La conselleria del ramo le subvenciona según unos baremos iguales para todos. Nada que decir, porque, además, la cantidad no es alta. Pero, ¿por qué y en base a qué criterios, la diputación le concede más de 700.000 euros? ¿A cuántos clubes subvenciona la diputación…”.

Vos puc posar més exemples, com este o este mateix, però que no vullc enganyar ningú. Estes denúncies estàn ara i no de moltes  abans. Alguns preferiren callar, menjar en bons restaurants, esperar a última hora, denunciar en ràdios que guanyen diners a costa del poders públics, abans que demostrar a la societat, com Cristina Mayo, els autèntics desgavells que s’estan fent des de fa anys a la resta dels esports que no són València CF.


gaviotaweb1
Si, estem en crisi. Estic en crisi. Darrerament, no he trobat els minuts necessaris per passar per este racó i deixar-vos una en forma de post. No se vosaltres, però de vegades tens tantes coses que comentar que no saps per on començar. I en els últims dies he volgut esperar, crec  que massa, per fer dirigir els meus pensaments, juntar unes lletres i actualitzar esta bitàcora.
Què fer?. Posar coses personals, no va massa amb l’estil d’este blog, parlar de tot el que està caent, m’avorreix, fer i desfer, faena de manifeser…
Podia haver començat per dir clar que hi ha gent que per un un plat de llentilles es capaç de clavar-te un punyal en l’esquena, i en una botella agafar la sang que sobra per fer-se una transfussió.Però tampoc. Alguns fins i tot se sentirien important, quan no ho són.
Haver sigut corporativista. Tractar de la gent del meu gremi, dels periodistes, que cada dia en som menys, no per titols, sinó perquè engreixem més les llistes de l’atur. Però no ho vaig fer. Tal vegada perquè em vaig enrecordar d’aquells que no tenen massa por ni denuncien estes coses. Aquells que  estan al servei de l’amo i no veuen perillar el seu futur. Però ja vindran temps diferents, però sabent del seu camaleonisme, seran capaços de transformar-se en un no res, previ pas d’haver traït, mentit i aprofitat d’un altre company.
I dels desagraïts. També tenia ganes. Els que obliden qui son i d’on venen.Però bé, pitjor per a ells no tindré clars els seus punts cardinals (a més d’altres punts).

Però res d’això. Només amb el positivisme, i sobretot amb la gent que reialment mereix la pena, simplement és qüestió de fixar, enfocar i disparar. Un café al Milfulla, vore els ulls d’una amiga contant-me que busca pis, o, i la que més, conéixer que Jaume i Sisca ja són pares, tinc motius, més que de sobra,  per tornar a obrir estes finestres de reflexions, que com el temps, estaven gelades i que només faltava el calor humà per tornar a obrir-les.
Que mai més es tornen a tancar!.
PS: la foto torna a ser de Fran. Per cert, recentment seleccionat per la revista Magazine. La foto que l’han triat va molt amb el seu grup favorit, Melody.


Ja vos avisava que me donaria enguany per la música. Però este post té una intenció clara. Promocionar un programa que es fa al mitjà on passe gran part del meu dia. Sam Baixauli i Josep Morera enceten un espai de música feta en la nostra llengua. Acords de mitjanit s’emetrà dimarts i dijous a les 11 de la nit. Per a les 2 primeres edicions, estaran als estudis de Ràdio l’Om el grup Naia i el cantant i escriptor d’Obrint Pas, Xavier Sarrià. En mig d’un panorama de Pausinis  i Melendis, Acords de Mitjanit vol obrir una finestra a la música que es fa a les nostres terres. Tot i no ser, ni molt menys, el meu gènere favorit, no puc més que felicitar-los per la iniciativa i que no quede només en una anècdota i que cada dia més puguem escoltar, de forma normal, música en la nostra llengua en les ràdios valencianes… però no crec  que en moltes els done ara per punxar temes en valencià…que li farem!.